La literatura dels segles XVI, XVII i XVIII

Segle XV

• 1410: mort sense descendència de Martí l'Humà.
• 1412: Compromís de Casp.
• 1474: unió dinàstica de les cases reials de Castella i Aragó.
• 1492: descobriment d'Amèrica. 

Segle XVI

• 1545-1563: Concili de Trento: Contrareforma de l'Església.
• 1556-1598: regnat de Felip II (regressió ideològica i centralització).

Segle XVII

• 1618: inici de la Guerra dels Trenta Anys.
• 1640: Guerra dels Segadors.
• 1659: Tractat dels Pirineus (pèrdua de la Catalunya Nord).

Segle XVIII

• 1700-1714: Guerra de Successió
• 1707: Decret de Nova Planta de València i Aragó.
• 1713-1783: domini anglès sobre Menorca.
• 1715: Decret de Nova Planta de Mallorca i les Pitiüses.
• 1716: Decret de Nova Planta del principat de Catalunya (desaparició de la Cancelleria Reial, abolició de les institucions i els furs i persecució de l'ús públic de la llengua).
• 1760: Memorial de Greuges presentat a Carles III pels diputats dels territoris de l'antiga corona d'Aragó.

El període cultural i literari a Catalunya que comprèn els segles XVI, XVII i XVIII ha estat anomenat Decadència fins fa ben poc, ja que es caracteritza per una escassetat significativa de manifestacions literàries cultes i per l'absència absoluta de novel·la en català, per bé que la literatura popular (poesia i teatre) gaudeix d'una vitalitat especialment destacable. Els principals motius que expliquen aquestes mancances són els que segueixen.

• Castellanització de les corts catalanes i de l'aristocràcia.
• Pèrdua de poder de la burgesia catalana, afeblida per les guerres i les crisis econòmiques.
• Diglòssia: utilització cada vegada més freqüent del castellà en la literatura culta.
• Entrada de castellanismes en la literatura.
• Pèrdua de la consciència d'unitat lingüística entre els diferents territoris de parla catalana.

• Revalorització de la cultura clàssica i rebuig del període medieval, considerat bàrbar.
• Moviment cultural i artístic nascut a Itàlia en el segle XV i que té com a precedent l'humanisme del XIV.
• L'antropocentrisme renaixentista es contraposa al teocentrisme medieval.
• Humanistes italians: Petrarca, Dante, Bocaccio.
• Artistes italians: Leonardo da Vinci, Michelangelo Buonarotti, Rafael Sanzio, Sandro Botticelli, Donatello, Filippo Brunelleschi, Leon Battista Alberti, Lorenzo Ghiberti...
• Defensa de l'erudició, de l'estudi dels clàssics -grecs i romans- i de l'època llatina com a era daurada de la humanitat: Erasme de Rotterdam defensa valors morals com la tolerància i propugna la Reforma de l'Església.

Pere Serafí (1505/1510 - Barcelona 1566-1567) fou poeta i escriptor.

• Tot i que la seva poètica manté certs punts de contacte encara amb la lírica trobadoresca i amb la poesia d'Ausiàs March, Serafí va utilitzar fórmules poètiques pròpies del Renaixement: no només el sonet, estrofa renaixentista per definició, sinó també el madrigal, les octaves rimades o l'epístola.
• Els seus referents fonamentals són els clàssics grecs i llatins -Homer, Virgili i Ovidi-, els italians del dolce stil nuovo -Dante i Petrarca- i el poeta renaixentista espanyol més significatiu, Garcilaso de la Vega. 
• Poeta del patiment amorós en la línia petrarquista.
• També va compondre poesia en castellà.

• Moviment antitètic al Renaixement. Si el Renaixement tendia a l'harmonia, el Barroc posa de manifest les tensions i contradiccions de la condició humana: consciència de la brevetat de la vida, caràcter efímer del plaer, intranscendència i insignificància de l'ésser humà, visió essencialment pessimista del món i de la realitat.
• Temàtiques: interès per la mort i per la degeneració humana, constatació i crítica dels vicis, gust per tot allò que té de desagradable la realitat.
• Estètica: gust per la sàtira i pels contrastos (vida i mort, lirisme i burla, els famosos clarobscurs de Caravaggio i Rembrandt).
• Esperit de la Contrareforma, liderada pels jesuïtes (Sant Ignasi de Loiola).
• Si el Renaixement va ser fonamentalment italià, el Barroc va tenir un remarcable accent espanyol: pintors com Zurbarán, Murillo o Velázquez, escriptors com Lope de Vega, Calderón de la Barca, Luis de Góngora o Francisco de Quevedo (Siglo de Oro).
• El segle XVII comença amb la publicació dels obres cabdals de dos grans mestres de la literatura universal: William Shakespeare i Miguel de Cervantes, tots dos morts el 1616.

Francesc Vicent Garcia (Tortosa 1579/1582 - Vallfogona de Riucorb 1623), més conegut com el Rector de Vallfogona, és l'escriptor més cèlebre dels tres segles de Decadència. 

• Gust per l'humorisme gruixut i pretesament exagerat que passa per la burla i per una certa tendència escatològica i eròtica: les imatges eròtiques ocasionen la torbació del poeta.
• Malgrat la sàtira exagerada, el sarcasme, l'escatologia i l'erotisme, també és autor de sonets de gran lirisme.
• Poètica típicament barroca: la seva lírica passa del grotesc al sublim amb absoluta facilitat.
• Referents: el conceptisme de Francisco de Quevedo, estètica lírica basada en l'enginy i els jocs de paraules per centrar-se fonamentalment en el contingut, en oposició al culteranisme de Luis de Góngora, molt més centrat en la forma i en la complexitat lingüística i que posa la paraula al servei del contingut.

• Rafael d'Amat i de Cortada, el baró de Maldà (Barcelona 1746 - 1819), és autor d'una vasta obra en prosa, en 61 volums, anomenat Calaix de sastre.
• Es tracta d'un dietari en què escriu sobre tot allò que l'envolta, més que no pas sobre si mateix: experiències viscudes en viatges, excursions i passejades a l'entorn de pobles i ciutats; personatges, festes, celebracions, esdeveniments polítics i socials, maneres de viure...
• Sense pretendre d'aprofundir en cap tema concret i sense comptar amb un estil especialment acurat, el Calaix de sastre constitueix un document de primera magnitud sobre les formes de vida a la Catalunya de la segona meitat del segle XVIII.

• Advocat, historiador, traductor i dramaturg (Maó 1746 - 1819), màxim exponent del teatre neoclàssic balear. La dominació britànica de Menorca durant el segle XVIII va permetre als escriptors de l'illa rebre de manera més directa les influències intel·lectuals europees.
• La seva obra més significativa és Lucrècia, una tragèdia escrita en versos alexandrins.
• Influència directa del teatre neoclàssic francès (Racine principalment).
• Ambientada a la Roma antiga.
• Respecte escrupulós per la regla clàssica de les tres unitats (lloc, acció i temps). 
• Quan es restableix la sobirania espanyola de l'illa, Ramis decideix escriure en castellà.